Arxiu d'etiquetes: Picapoll

Mas d’en Compte Blanc

Mas d'en Comppte blancGarnatxa blanca, picapoll, xarel.lo
Celler Cal Pla > Porrera (Tarragona) > DOQ Priorat
preu per ampolla 2016: 14

Cal Pla, com bé sabeu els qui porteu un temps amb els Torrassos, és per a nosaltres molt més que un celler. Els seus vins són més que vins: són missatges que parlen de generositat, d’esforç, de convenciment, de la felicitat de saber-se fent el que cal fer, de compromís i paciència, del lligam amb el temps, del respecte i el deure amb tots els qui abans han treballat les mateixes terres i les mateixes vinyes; els seus vins són paraules silencioses que arriben directes al cor i t’obliguen a reflexionar.
Hem posat alguns dels vins d’aquest celler, però fins ara no havíem posat el que més ens estimem i que per a nosaltres resumeix tot el que és Cal Pla: el Mas d’en Compte blanc. Aquest vi, amb un cupatge de les vinyes més velles del celler, és una fotografia del pedregar on sobreviuen els ceps, sense terra, entre retalls de pissarra antiga. Enfonsen les seves arrels fins allà on puguin trobar un mínim d’aliment, i en aquest lent camí, s’impregnen de mineralitat.
En el Mas d’en Compte no busqueu la fruita d’un blanc habitual: hi trobareu fum, pedra foguera, frescor de roca (la que sents a la llengua en llepar una pedra). Així que ni se us acudeixi pensar en marisc ni peixets. Siguem seriosos: rostits amb bolets, de carn blanca o vermella, galtes, llegums guisades, bacallans treballats.
I no tingueu pressa: l’altre opció és deixar-lo anys, lustres, dècades. N’hem provat ampolles amb més de 15 anys d’edat, i hem plorat. Quan li preguntes a en Joan Sangenís –actual comandant de Cal Pla, un vaixell que porta fent vi més de 200 anys- què és Priorat, ell sempre respon ràpidament, amb un somriure i com qui no està dient res de l’altre món: “Priorat és mineralitat i perdurabilitat”. I història, i herència, i humiltat.
Serà que en Joan té un defecte: no és un poeta romàntic, li manca l’egolatria de l’artista, l’importa un rave l’autoria, es pensa a si mateix com un pas entre els que van ser i els que seran. No ho sap, però és el més postmodern dels cellerers. Serà per això que ens l’estimem sense condicions.